GCAT-T2D: Dissecció de l'heterogeneïtat de la diabetis tipus 2 al GCAT a partir de la predisposició genètica i per exposicions a la resistència a la insulina i a la fallida de les cèl·lules beta pancreàtiques, per avançar cap a la medicina de precisió
Un mateix diagnòstic, mecanismes diferents
La diabetis tipus 2 no és una sola malaltia. En unes persones el cos deixa de respondre bé a la insulina, resistència a la insulina; en altres, les cèl·lules beta del pàncrees no en fabriquen prou. La proporció d'una cosa i l'altra, i el pes que hi tenen els gens i l'entorn, explica per què la malaltia avança i respon al tractament de manera tan desigual.
En què consisteix
El projecte ordena els participants al llarg de dos eixos, sensibilitat a la insulina i capacitat secretora de les cèl·lules beta, combinant la seva predisposició genètica amb les exposicions ambientals, socials i d'estil de vida. Amb aquests dos mapes superposats busca subgrups amb mecanismes biològics propis i n'analitza l'evolució de la malaltia, les complicacions cardiometabòliques i la resposta al tractament, la base de la medicina de precisió.
Fer subgrups no és etiquetar pacients.
És saber què falla en cada cas per encertar abans el tractament.
El paper del GCAT
Separar aquests subgrups exigeix tenir-ho tot a la vegada: genoma, entorn, hàbits, context social i seguiment clínic de milers de persones al llarg dels anys. La cohort GCAT reuneix aquestes capes en una població àmplia, i això permet estudiar la diabetis tipus 2 tal com apareix a la vida real, no només en pacients ja diagnosticats i tractats.
